És divendres però a Malàisia és festa, així que baixo al pàrquing, agafo el cotxe i surto disposat a conèixer món. Tindré un viatge força llarg, ja que em dirigeixo a les Cameron Highlands; una zona muntanyosa que es troba a unes quatre hores de Kuala Lumpur. Al cap de poca estona, encenc la ràdio i estic a punt de tornar a casa. Torna a sonar una cançó la de la Lady Gaga, d'un tal Alejandro, que trobo insuportable, i no paren de repetir. Per sort, canvio d'emisora, i el cotxe s'omple de funky -això ja és una altra cosa, el viatge ja pot començar!
Malauradament, com a tots els ponts, en tots els racons del planeta, hi ha caravana. Així que poc a poc vaig avançant per la carretera. Paro, per comprar un cafè amb gel, i, com a les pel•lícules yankis, segueixo conduint, mentre el meu cafè, es manté al posagots. És un dels avantatges d'un cotxe automàtic.
Finalment em desvio de l'autopista per començar a pujar a les muntanyes. A mig camí paro a dinar i per primera vegada a Malàisia tinc la sensació d'estar en un lloc especial. Quan arribo em miren amb cara mig d'estranyats, sorpresos per la meva arribada, amb l'il•lusió de pensar que avui tenen un client especial, i amb la por i la vergonya de veure que no entenc ni una paraula de Malaio, i ells ni una paraula d'anglès.
Continuo el camí de pujada, mentre comença una gran tempesta. El verd m'envolta, així que a la mínima oportunitat em poso el banyador i l'impermeable i baixo del cotxe -un petit aparcament, unes escaletes, i un cartell del qual no aconsegueixo entendre'n res, tot i l'ajuda del diccionari, compleixen els mínims requerits-. Faig quatre passes, però sembla que el camí esta abandonat, així que torno al cotxe, decidit a no parar fins a arribar a Cameron Highlands.
Cameron Highlads és famós per les muntanyes, les plantacions de maduixes, i les de te i pel camí me'n trobo una d'aquestes últimes, així que paro a fer-hi una ullada. Ben bé sembla un paisatge tret de la Comarca, el país dels Hobbits del Senyor dels Anells.
Abans que es faci fosc, arribo a la meva destinació. Cansat del viatge decideixo dutxar-me, i, mentre m'eixugo, noto una cosa rara al turmell; la tovallola és força tacada de sang. Per sort ja he estat informat d'uns petits habitants de les selves de Malàisia anomenats leeches, o en català, sangoneres. Per sort, ni l'he vista. Ella s´ha posat a la cama, s´ha atipat i ha marxat. Només ha deixat un petit rastre de sang
El dia següent faig una excursió per la jungla. La veritat és que no em meravella, ja que, tot i fer una pujada monumental entre una calor asfixiant per arribar al cim d'una muntanya, l'únic que aconsegueixo veure és més vegetació.
Aprofitant la tornada cap a Kuala Lumpur, decideixo passar per Ipoh, on la guia indica que hi ha diversos temples situats en coves. M'aixeco ben d'hora al matí per evitar les cues, i per el camí decideixo fer el meu primer -i fins ara únic- esmorzar local: una sopeta de noddles. Tot i l'atreviment deixo el picant a banda, per a un altre dia.
Després de passar, sense parar, per el centre d'Ipoh -amb una vista ràpida des del cotxe em sembla més que suficient- em dirigeixo a les coves. Em crida l'atenció un dels temples, on la gent, per tal de recuperar el karma perdut en males accions, porten una tortuga a un estany. Però hi ha tanta maldat a les rodalies, que les tortugues, pràcticament ja no hi caben i les closques van xocant les unes amb les altres.
Abans que es formin les grans cues, ja he arribat a Kuala Lumpur.
View Malasia in a larger map
Ja és divendres, i per variar, encara no he fet plans per el cap de setmana, així que toca buscar algun lloc on anar: Singapur serà l'objectiu. Quan ja està tot mirat i remirat, i em descideixo a comprar un bitllet d'avió, m'adono que no es poden comprar amb menys de vint-i-quatre hores d'antelació. La única possibilitat és aixecar-se ben dora al matí -que el bitllet econòmic surt a les 7- i comprar el bitllet a l'aeroport. Posso el despertador a les 5, i em preparo per matinar.
